Avui fa una setmana que et vam acomiadar.
Ahir al matí vaig apropar-me a aquell raconet de la platja de Cambrils que tant t'agradava.
Vaig respirar a fons deixant que els meus pulmons es carreguessin d'aire pur, em vaig descalçar per sentir la fermesa de l'arena humida i vaig observar l'infinit mentre les meves llàgrimes quedaven difuminades entre les onades que s'apropaven a les roques on jo estava asseguda.
Encara és massa aviat per dir-te que entenc que allí on estiguis segur que estàs bé i feliç.
Cada nit m'adormo pensant que l'endemà obriré els ulls, entraré per la porta de casa vostra, i et trobaré amb la Nuki als teus peus esperant una d'aquelles abraçades que tant t'agraden mentre et faig pessigolles i t'aguantes el riure per sota el nas fent veure que no en tens.
Però no és així.
Quan em llevo al matí, m'apropo a aquella foto que un dia la mama et va fer mentre miraves a l'horitzó des del tren, i és aquí quan m'adono que ja no hi ets, que probablement estàs entre aquell horitzó de la foto i el cel, sentint com la brisa t'acarona, gaudint de la sensació de llibertat que tants cops havies descrit, mentre somrius i gaudeixes del nou camí que has decidit agafar.
Tothom em diu que he de ser forta, que miri endavant, i que el temps m'ajudarà.
Però el que potser no saben és que qui em donava la força per lluitar cada dia amb el seu exemple eres tu; qui m'empenyia a ser valenta, a creure en els somnis, m'ensenyava a aixecar-me quan queia, i m'inspirava a seguir endavant.
Però has decidit marxar ara, quan has vist que començava a plantar les llavors del meu futur.
Tot és massa recent per entendre perquè ho has fet d'aquesta manera tan ràpida.
Espero que el temps em pugui donar resposta a moltes de les preguntes que em passen ara mateix pel cap.
