Em fa il·lusió obrir aquesta nova etapa apropant-vos la història d'una persona molt especial per mi:
La Cristina Vidales.
Ella es va creuar al meu camí l'any 2013 i des del primer instant que vam parlar, es va crear una gran connexió entre nosaltres que a avui dia encara segueix creixent.
Passar una estona amb la Cris és com arribar de fer esport, obrir la nevera i beure't mitja ampolla d'aigua fresca; sempre et ve de gust i mai en tindries prou.
Riallera, enèrgica, amb ganes de vida, transparent, noble, i amb un cor on hi té cabuda tothom.
Aquesta és ella.
Ella va ser la primera persona que vaig sentir que em parlava de la maternitat des del fons del seu cor, obrint-se a explicar les coses bones i les no tan bones sense cap mena de por ni prejudicis.
Ella és amb qui he compartit molts moments de la meva maternitat i amb qui he rigut sense parar compartint confidències que creia que mai podria compartir.
Ella ha sigut qui m'ha inspirat a crear aquest espai; un espai ple d'històries de mares reals i humanes, que passen moments molt bons i d'altres no tan bons amb l'arribada els seus fills a les seves vides.
Espero que us agradi l'entrevista que amb tant d'amor i tendresa ella ha permès que us la pugui apropar.
Un petó molt especial per tu Cris.
---------------------------------------------------------
En què consideres que t'ha canviat la maternitat?
En gairebé tot! Després del naixement del Pau, vaig passar uns mesos per a poder concil·liar la meva vida anterior amb l'actual. Era un gran canvi el que comportava el seu naixement, un canvi que a poc a poc vaig anar asumint i encaixant a la meva vida anterior, creant una nova vida com a dona i com a mare.
La maternitat m´ha ensenyat a deixar de ser el melic de tot el que m'envoltava, a donar-ho tot sense esperar res. Va ser un canvi difícil de pair al principi. Lluny quedaven les tardes al gimnàs, els meus llibres acompanyats d´un bon te, els 20 minuts a la dutxa sense pensar en res més, el: "anem al cine?" o " avui on sopem?" No vol dir que hagi deixat de fer aquestes coses, sinó que he reduït moltíssim el temps que hi dedicava. Això si, a canvi m'ha regalat un amor infinit, paciència incalculable, tendresa, rialles plenes d´innocència, mil i una cançons apreses i altres d´inventades...
Ja no sóc la mateixa que era abans, clar que no, però tampoc ho voldria.
Com et vas preparar per a l'embaràs i durant l'embaràs?
Per l'embaràs no vaig tindre massa temps de preparar-me ni físicament ni mentalment, perquè em vaig quedar embarassada en un obrir i tancar d´ulls. Això sí, prenia àcid fòlic cada matí, esport i menjar sa. Mentalment m´envaïa una gran il·lusió contrarestada per una por al desconegut, al canvi, a la responsabilitat...
Durant l´embaràs vaig tindre la sort de poder dedicar-me íntegrament a mi, va ser una etapa molt bonica de dedicació plena al meu cos i ment. Anava a natació, infinits passejos amb la meva gossa, dormia tant com podia, llegia, alimentava la il·lusió imaginant com seria el meu príncep, la vida amb ell... Una delícia de 9 mesos plens d´una màgia única.
T'has ajudat d'alguna teràpia complementària en algun moment? Com va ser l'experiència?
El meu part va ser molt i molt complicat, duríssim, tan física com emocionalment. Després de 38 meravelloses setmanes em van diagnosticar una plaquetopènia brutal, que va fer que un part que hagués pogut ser completament normal, acabés en una cesària urgent. Però tot i l´estrès viscut, i un postpart duríssim, vaig assumir la maternitat amb la i.lusió i la força que durant nou mesos es va gestar dins meu. Estava tant feliç que el meu petit hagués nascut bé, que el dolor, l'extrema anèmia i l'estrés viscut els vaig ignorar per complet. Però tot això va quedar latent i tapat dins meu fins que el Pau va fer 6 mesos i jo ja estava recuperada del tot físicament, quan el tap va sortir. "No tinc forces per portar la meva vida", aquesta era la frase que em sortia per descriure el que sentia. No sabia que em passava, ho tenia tot: un home meravellós, un fill preciós que dormia, menjava, estava sà... Amics, família... TOT Que em passava? "No tinc dret a sentir-me així", pensava. No podia estar així, no era ni la sombra de la Cris d'abans, així que literalment vaig demanar ajuda.
Jo coneixia les Flors de Bach d'oïda, de res més, sincerament sóc de les persones de la filosofia "ver para creer", no poso res en dubte, però sí que ho he de veure o experimentar per creure-hi. Al tercer dia de prendre'm les Flors de Bach va desaparèixer una mica la sensació de son diària que dos mesos enrere m'envaïa, a la setmana per increïble que sembli, tenía més energia que mai, tornava a sentir-me plena, amb ganes de em toqués el sol, de respirar aire pur, de riure, de somiar i de ser feliç. El tractament va durar quatre mesos, quatre mesos en els quals vaig descobrir moltes coses sobre mi en les que mai havia reparat, gràcies a les Flors de Bach i la meva terapeuta.
Què pensaves o senties que seria ser mare i què ha estat diferent?
La veritat és que idealitzava completament la idea de ser mare. Saps aquells anuncis tan meravellosos on tot és idíl·lic? La mami guapíssima i relaxada, súper ben pentinada, el nen sempre somrient, sense plorar, portant-se genial... en fi un compte de fades.
A veure, hi ha moments únics, preciosos i màgics, però altres de molt durs. Ningú t´explica el dur que és no dormir a les nits, que el teu fill plori i no sàpigues perquè, que el teu tan estimat temps desaparegui i et dediquis les 24 hores del dia a servir al teu petit i tan exigent nadó. "Ho estic fent bé?" "Li dedico prou temps?" "Li dedico massa?" "Sóc prou carinyosa?" "Massa tolerant??" Són tantes preguntes que em feia i em faig... És un aprenentage diari.
Què t'ha ensenyat el Pau?
A aprendre. A apendre a estimar d´una manera irracional, a inventar cançons, a somriure vint-i-quatre hores, a sentir-me plena d´alegria, a tindre paciència, a posposar coses que abans em semblaven importants per escoltar amb ell deu vegades la mateixa cançó, a què res no es més urgent que jugar amb ell vint minuts amb les pedretes del parc, a ser una persona nova i enriquida. Tota aquesta paciència, tendresa i alegria que ell fa brotar en mi, és la que jo regalo diàriament a tots els que m'envolten.
Per a què compraries el temps?
Per fer més coses al costat dels que estimo, no saps mai quan deixaràs de poder fer-ho.
Aquest moment de la setmana, per a tu sola ... (què fas?)
L'estona que em dedico a mi és quan vaig al gimnàs, l´únic moment que deixo del tot la mopa, la roba bruta i el drap de la pols. Quan estic a casa per molt que vulgui sempre tinc quelcom a fer, i sinó el Pau s'encarrega d'omplir-me el temps.
Parla'm de la teva parella. Quin paper té en la criança?
Sonarà recarregat però la meva parella ni somiada hauria sigut millor. És el meu millor amic, la persona que, a part de la meva mare, millor em coneix i millor sap què necessito. Ells em fan sentir segura, tranquila, en pau. Això és molt important en la criança perquè es perden els nervis, i no una , sinó moltes vegades. Pujar a un fill és esgotador, totes les energies es focalitzen en ell, és un ésser petit però molt exigent, absorbent, diria. La teva vida passa a un tercer pla on lluny queden les que abans eren teves prioritats. La criança amb ell és totalment compartida, de fet el Pau ADORA al seu pare. Ell és qui em va insistir que tornés al gimnàs, el que m´ha recolzat en els moments que em sentia desanimada, el que sempre te una paraula d´ànims acompanyada d´un somriure... És una persona meravellosa, el meu pilar. No puc dir que la càrrega del nen la porto jo, som un equip i com a equip juguem tots.
Un moment especial amb el Pau
Ni hi ha tants que em costa triar, però si m'hagués de decantar per algun suposo que triaría el moment que pren el bibi d'abans d'anar a dormir, que fa aquella oloreta a bebè acabat de banyar i que m'agafa la mà i me l'acaricia mentres se'l beu amb una pau i tranquil·litat immenses. En aquell moment em sento serena, sento que potser sí que ho estic fent bé, i si més no, una coseta tan perfecta sí que he fet.
I finalment: quines coses no tornaries a fer si fossis mare per segona vegada?
La veritat és que no canviaría res del que he fet, ho hauré fet millor o pitjor, però ho he fet el millor que he pogut i amb tot el meu amor. Suposo que l'experiència farà que en un futur hi hagi coses que no faci i altres que sí, però ara mateix em sento molt orgullosa de que com he portat l´aventura de ser mare.
---------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada