Una estona de CEL amb Carme Rubio #espaimares

La Carme i jo som de Reus de tota la vida però on ens vam conèixer no va a ser a Reus, sinó a Barcelona en la formació de Educadores de Massatge Infantil. 

En la majoria de les formacions el Cercle de Benvinguda es converteix en un dels moments més especials, ja que en aquell instant ens despullem per compartir amb els altres tot allò que esperem dels dies intensos que ens esperen. 

Ella al presentar-se va explicar que amb la seva primera filla Carla havia assistit al Taller de Massatge Infantil  impartit per una Educadora i que li va agradar molt, així que ara amb el seu segon fill i dedicada a la Biomedicina i a projectes de pediatria, tenia ganes de poder formar-se per tal de poder aplicar-ho als seus fills i ajudar també a altres famílies a conèixer tots els beneficis que podia aportar aquesta tècnica tant interessant pels nostres fills i per a nosaltres.

Allí a la formació hi havia noies que eren mares, d'altres que no, i d'altres, com jo, que estàvem embarassades. Va ser una experiència molt enriquidora. Vam poder compartir visions, experiències, vivències, projeccions i dubtes sempre des del respecte per al que suposa la MATERNITAT  i la CRIANÇA per cadascuna de les persones que allí reunides estàvem.

La Carme va decidir compartir amb totes les Educadores de la formació l'experiència de treballar amb el seu fill petit el Jordi junt amb la seva parella. És la imatge més dolça que recordo com a resum  d'aquells dies intensos de formació.

Per aquest motiu em fa especial il·lusió que la seva manera de viure i veure la maternitat pugui formar part del racó d'espai mares, enriquint-lo i acompanyant a créixer aquest espai ple de vida i d'amor.

Gràcies per obrir-nos el teu cor i compartir la teva experiència amb totes nosaltres.

Un petó molt especial per tu Carme.

ENTREVISTA 

Què ha suposat per tu l'experiència de ser mare Carme?
Per mi, ser mare m’ha suposat dues coses: Per un costat m’ha donat l’oportunitat de viure una experiència única i inexplicable, notes un sentiment i una sensació molt forta que no saps ben bé com descriure, però el que si saps, es que és una sensació gratificant i meravellosa.
Per altra banda, m’ha servit d’una cosa molt important: Ara és quan realment sé valorar tot el que els meus pares han arribat a sentir, estimar i valorar. Crec que moltes vegades no ens adonem del que hem tingut, i és realment quan ets mare o pare, quan veus tots els sacrificis que han arribat a fer per nosaltres. Sempre els he estimat, però ara per ara, encara els estimo i valoro més que mai.

Què t'han ensenyat i t'ensenyen dia a dia la Carla i el Jordi?
La Carla i el Jordi m’han ensenyat a créixer com a persona i com a mare. Són ells qui dia a dia m’ensenyen a estimar, a conviure, a compartir, a jugar, a riure i a superar-me a mi mateixa. M’exigeixen nous reptes. Reptes que fins ara, no m’havia plantejat mai i que per poder-los fer grans com a persones, els he de superar.

Què ha sigut per tu el més difícil de la maternitat?
Els primers dies després de néixer la Carla, van ser moments molt durs. Passes de ser una persona independent a ser una persona completament lligada a una altra. A més a més, quan ets mare per primer cop, la por t’envaeix...i és que els nens no vénen amb un llibre d’instruccions per poder-los fer grans de manera feliç i segura...
És llavors, quan molta gent i davant la nostra incertesa, vol que segueixis al peu de la lletra molts dels seus consells. Consells que ha vegades es fan imperatius per la seva insistència i que poden no seguir la teva filosofia en la criança. Segur que heu sentit a dir, que és dolent agafar en braços el teu nadó, o posen en dubte la teva manera de voler alimentar el teu fill preguntant:“Li dones el pit? Li dones biberó? Vols dir que no passa gana?” És llavors quan apareix una lluita constant entre tu i els del teu voltant (que bonament et volen ajudar però que a la vegada, posen en dubte si el que fas ho fas correcte posant en dubte la teva manera de fer i posant en dubte el que havies somiat fer...).
Hem de seguir endavant amb el nostre somni. Però no totes les mares creuen en si mateixes, i al final deixen el que havien somiat i es decanten amb els “somnis dels altres”.
Hem de respectar la decisió de cadascuna de les mares. Hem d’apendre a no pressionar-les, totes elles han esperat amb entusiasme aquest bonic moment i necessiten temps per conèixer fins on poden i volen arribar amb el seu nadó.
Respectem la manera de criança de cadascuna d’elles i donem-nos un vot de confiança. Si les coses les fan amb estima i respecte, perquè les hi hem de contradir? De ben segur que ens equivocarem en algunes coses, però de ben segur que tot el que fem serà per arribar a un objectiu comú: Complir amb el nostre somni.

Com et vas preparar pels embarassos i durant aquests?

Possiblement dels dos embarassos em vaig preparar més amb el de la Carla, és a dir, al primer embaràs. Recordo que em cuidava, em mimava, prenia els suplements vitamínics, i em posava cremetes a la panxa. Tot i així, les cremetes no em van funcionar. Jo era molt primeta, amb una pell molt fina, i la Carla naixia gran, molt gran, així que la meva panxa no va aguantar, vaig trencar la musculatura y em va quedar una panxa molt estriada i arrugada, com una panseta.

Em vaig disgustar molt, i tenia molt de complexe. Vaig anar-me a diferents centres, i em feien massatges per tal de pal·liar els efectes secundaris d’aquest embaràs, però res de res... La única solució seria operar-me, cosa que descarto.
Poc a poc, he anat acceptant el meu cos. De vegades la Carla em mira la panxa i em pregunta: "Mama perquè tens aquesta panxa tan arrugada?", i jo li dic: "Perquè abans era una caseta, la vostra caseta. Hi heu viscut tan el Jordi com tu, aquí us cuidava, mimava i estimava durant la vostra estància. Ara està gastadeta, però hem de seguir estimant-la, és el vostre niu secret."
Cada cop que li explico, ella em mira, em somriu, m’abraça i donant-me petonets a la panxa em diu: "T’estimo mama". És potser per aquest motiu, que he anat perdent el meu complexe, i que per mi, ja no és una panxa estriada, sinó una bonica cicatriu, on han viscut el que són per mi els dos éssers més bonics d’aquest món.

T'has ajudat d'alguna teràpia complementària en algun moment? Com ha sigut l'experiència?
No, sincerament no n’he fet servir cap. És una assignatura que tinc pendent per aprendre de tots els seus beneficis, i on sé que la Mariona és una gran experta ;)

La teva "estona de CEL" de la setmana?
Tinc dos moments d’estones de CEL durant la setmana, cadascun d’ells imprescindibles per continuar poder viure feliç.
La primera estona de CEL és quan estic amb els meus petitons i la meva parella. M’encanta poder fer coses junts, i sentir que ens tenim els uns als altres. Noto complicitat, noto estima, noto felicitat absoluta!
I la segona estona de CEL, i que cada cop valoro més, és quan dedico més temps als meus nens, però per separat. Ells s’estimen i juguen, però també necessiten sentir-se els protagonistes. Volen el seu moment de pessigolles, de petonets, de carentonyes i m’encanta poder buscar una estona de cel amb cadascun d’ells. Ells són feliços i jo encara més. 

Parla'm de la teva parella: Quin paper té en la criança?
La meva parella arriba tard de la feina, però està bolcat amb els nens. No em puc queixar, és carinyós, juganer, i ajuda amb les tasques. Li agrada fer coses amb els nens, i la veritat, estic contenta amb ell.
Per mi, la meva parella, és un pilar com important. De fet, no em puc imaginar la vida sense ell. I menys puc imaginar-me els meus nens sense el seu “papaaaa·.

En quin moment vital et trobes? I Quines són les teves prioritats?
Considero que estic en un moment feliç. Tinc una parella, dos fills, i em considero una mama feliç. Fins ara he aconseguit tot el que m’he proposat, he lluitat molt per aconseguir-ho, i la recompensa és evident.
Si he de prioritzar en tot el que tinc o voldria, sens dubte prioritzo la meva família, però sóc conscient que l’he de tirar endavant, i que és per aquest motiu que he de posar-me nous reptes, nous propòsits. Pròximament, tinc un nou projecte de feina i desitjo que tot segueixi com fins ara o millor!

Cap a on encamines els teus passos?
Els meus passos volen segueixen el camí cap a la felicitat absoluta acompanyada dels meus nens, i de la meva parella. Sóc conscient que hi haurà pedres, però sóc optimista i forta, i sé que aconseguirem arribar lluny.

Pregunta lliure per parlar-nos del que t'inspira, per alguna confessió o per algun missatge especial.
Un secret: M’encanten els infants, m’encanten les seves rialles, la seva innocència, les seves alegries i les seves preocupacions. Jo volia ser mestra, però finalment vaig optar per ser nutricionista. M’ha quedat una espina clavada, així que no descarto algún dia modificar la ruta del meu camí.