Una estona de CEL amb Alenda Clua #espaimares

Fa alguns anys mentre esperava a la sala d'espera per entrar a la consulta d'un metge, vaig llegir una entrevista que feien sobre les lleis Universals a un mestre de ioga i em va cridar molt l'atenció una frase que va dir:

"Mai tens una segona oportunitat per tornar a crear una primera impressió".

Us hi heu parat a pensar alguna vegada amb això?

De vegades quan coneixem a una persona per primer cop hi ha alguna cosa en el teu interior que et crida a apropar-t'hi, et fa sentir còmode, fins i tot després de creuar les dues primeres paraules tens la sensació com si amb aquesta persona ja haguessis viscut i compartit moltes coses amb ella.

Per contra, d'altres cops et passa que hi ha persones que desde el primer instant que les tens davant, sents que et costa trobar una certa comoditat, et sents amb una sensació d'espessor que no saps ben bé com definir-la que fins i tot et genera certa incertesa.

No sabria dir-vos si això que passa forma part de la nostra intuïció, són lligams emocionals i energètics que tenim amb l'ànima d'altra persona, o simplement com alguns dirien: "son prejudicis".

Ja sabeu que jo sóc de les que em decanto per deixar-me sentir i guiar pel cor.

Alguns cops m'ha sortit bé i d'altres potser no tant, però us puc assegurar que la majoria d'ells han sigut molt positius i gratificants. I dels cops que no ha sortit tan bé n'he après lliçons importants.

I evidentment, en conèixer a l'Alenda per primer cop vaig viure aquesta situació un cop més.

Ella és de les Terres de l'Ebre i jo de Reus, i uns amics que tenim en comú que ens van presentar per primera vegada una nit de Sant Joan. Érem joves però les nostres primeres paraules i la conversa no va ser com la majoria de converses que tens als vint-i-tants anys. Aquella primera conversa entre nosaltres va ser una mica més profunda. No sabria dir-vos que és el que em va captivar més ràpit d'ella aquell dia: la seva capacitat de captar l'atenció quan parlava, la manera que tenia en dir les coses desde l'alineament o bé la seva maduresa adquirida pels aprenentatges en el seu camí de vida.

Els anys van passar i potser vam tindre l'oportunitat de veure'ns dues vegades més en sis o set anys, però aquella connexió especial que es va crear la primera vegada que ens vam veure i de la que us he parlat al començament del post d'avui, sempre s'ha mantingut viva entre nosaltres dues. Sense la necessitat de missatges, ni l'obligació de crear un vincle constant, sabiem que a uns Km de distància hi havia "aquella noia que vaig conèixer una nit d'estiu, que vam connectar i vam coincidir amb tantes coses".

I seguint el camí de les lleis Universals, les sincronicitats i les causalitats, la vida ens va regalar l'oportunitat de viure l'experiència de la maternitat amb un mes de diferència.

Amb l'arribada del seu fill, l'Asier, ella es va posar en contacte amb mi per tal de poder trobar eines d'acompanyament a la seva maternitat i criança. Encantada vaig acompanyar-la junt a la bonica família que ha format durant un trosset del seu camí.

Després de gaudir d'aquest viatge al seu costat que m'ha permès vibrar de ben aprop amb el seu dia a dia, i de l'entrevista tant especial que ha concedit a estones de CEL, us puc ben assegurar que és la suma de les tres coses que a dalt us comentava que em van captivar, les que la fan una persona amb un magnetisme especial.

En l'entrevista que l'Alenda ens concedeix, i trobareu una mare que s'ha esforçat pe crear el seu model de família desde l'amor, l'esforç, la paciència i la consciència. Una dona que té les coses clares i tot i topar-se amb aquesta societat a cops poc empàtica ( i que totes sabem molt bé al que em refereixo), ella ha decidit seguir els dictats del seu interior i segueix dia a dia treballant per crear el que per ella suposa la seva felicitat.

Tant de bo la força, l'energia i l'experiència que hi ha darrere de les seves paraules us arribi a totes i cadascuna de vosaltres, per poder construir el vostre particular mantra de felicitat com ella ens diu.

GRÀCIES Alenda per obrir-me la teva mà i el teu cor a acompanyar-te aquest moment tant especial de la teva vida, i gràcies a la vida per donar-me l'oportunitat de conèixe't.

Un petó molt especial per tu Alenda,

ENTREVISTA

1) Què ha suposat per tu l'experiència de ser mare, Alenda?
Uf... ho ha suposat TOT! És l’experiència més meravellosa i enriquidora que he tingut mai i, alhora, és també la vivència que ha posat “potes amunt” tota la meva vida anterior, per ensenyar-me coses que no hauria pogut aprendre d’una altra forma.

L’Asier va arribar a les nostres vides la nit d’un 18 de febrer, amb una energia imparable. Recordo que va sortir amb els ulls obertíssims i amb uns pulmons ben potents que només es van calmar quan me’l vaig posar a sobre “pell amb pell” i em va sentir la veu. Em va mirar amb una careta que mai oblidaré. Els sentiments d’aquest moment no es poden explicar amb paraules.

Quan els infermers/es el venien a buscar o bé el deixàvem a la seva cuna, el seu plor constant ens feia saber que no es sentia en el seu punt d’equilibri i, sobretot, ens mostrava la seva gran sensibilitat envers el món exterior.

Però clar, adonar-se d’això ara que ja han passat 8 mesos és més fàcil que després de parir. L’adaptació a la nova situació no va ser fàcil. A part de tot el canvi de vida que comporta ser pares, l’Asier tenia reflux i patia molt de dolor. Aquest malestar no el deixava relaxar-se i es passava les hores plorant i sense poder dormir. En conseqüència, nosaltres anàvem esgotats. El cansament, la falta d’experiència, l’angoixa i la inseguretat no ajuden gens en moments com aquests.

Només dormia al meu braç, o a sobre la meva panxa, i jo no podia moure ni una pestanya. Van ser uns mesos molt durs, sobretot els gairebé cinc primers. De vegades, em sentia egoista per necessitar un temps per a mi, per descansar, arreglar-me, llegir..., i alhora culpable per sentir aquesta necessitat.

Però tot canvia. Totes i cadascuna de les coses que vam passar i passem cada dia són absolutament necessàries per arribar on som. I jo, com a mare, em sento orgullosa de tots els aprenentatges perquè m’han fet guanyar més seguretat amb mi mateixa, més fortalesa a la nostra família, i més amor pel nostre fill.

2) Què t'ha ensenyat i t'ensenya dia a dia l'Asier?
L’Asier és un nen maquíssim, molt actiu, intens i super rialler. Amb els vuit mesos de vida que porta al món exterior, m’ha ensenyat i m’ensenya milers de coses.

Des que va nàixer, el seu pare i jo hem après a organitzar-nos de nou, fent una sèrie de rutines diàries que són importantíssimes per al nostre fill i que, a la llarga, han donat el seu fruit.

Com a mare, gràcies al meu petit príncep, he après a prioritzar amb les coses i amb les persones, he après que he de deixar de ser tan exigent amb mi mateixa, perquè no passa res si no es fa tot bé al primer intent, som humans i necessitem caure i aprendre i, sobretot, he après que tot pot esperar menys l’atenció al meu fill.

Jo li he donat la vida a l’Asier però realment qui me l’ha donada ha estat ell a mi, mostrant-me la resistència i la força de voluntat que tinc, fent-me sentir completa. 3) Què ha sigut per tu el més difícil de la maternitat?

El més complicat de la maternitat és, sense dubte, l’explosió de sentiments, amb les hormones disparades, el cansament i la incertesa de viure moments desconeguts. Tot això és una mescla explosiva que desencadena males passades fins que pares i hi poses consciència de la situació que hi ha, i decideixes actuar.

Personalment, com he comentat abans, l’Asier plorava nit i dia i dormia poquíssim i malament. Com a conseqüència, el seu pare i jo vam estar dormint una mitja de 3 hores diàries durant gairebé 5 mesos. A nivell físic, em sentia esgotada i en ganes de tirar la tovallola. Volia donar el millor de mi, però amb la manca d’energia i des del nerviosisme, hi havia dies en els quals em resultava difícil. Afortunadament, tinc una família que val milions que ens va ajudar.

Tothom m’havia dit que tots els nadons només ploren quan tenen son, gana o el bolquer humit. El meu, plorava tot el dia. I mentre jo intentava esbrinar què podia fer per calmar les necessitats del meu fill i donar-li seguretat en aquest món, em vaig trobar en una gran manca d’empatia i comprensió per part de vàries persones que no han passat pel mateix, i en centenars d’opinions i indagacions, fetes en molt bona voluntat, però que encara m’omplien més el cap de dubtes (segur que té gana, li fa mal la panxa, són les dents, a veure si té quelcom trencat, el meu no plorava, el meu sí plorava, mira si té febre...). Per tornar-se boja!

Els nostres fills ens escullen com a mares perquè saben que ningú més que nosaltres els entendrà, i perquè volen el nostre amor i els nostres valors. Crec que hem de partir d’aquí, creure aquesta afirmació i confiar en què nosaltres, com a mares dels nostres fills, som les millors per descobrir-los dia a dia, acaronar-los, satisfer les seves necessitats i tenir cura d’ells.

4) Com et vas preparar per a l'embaràs i durant l'embaràs?
En primer lloc, la notícia de l’embaràs ens va arribar de sorpresa, per tant, no hi estava preparada. Ho havia de comunicar a molta gent, a més, tot just havia començat a treballar a un nou centre i no sabia com dir-ho al meu director. Va ser una bonica sorpresa, però una sorpresa que implicava molts canvis a la meva vida i, per tant, l’acceptació va anar donant-se poc a poc.

A les vint setmanes d’embaràs em vaig començar a trobar força malament i em van donar baixa laboral. Tenia la placenta baixa i havia de fer repòs. A l’estar a un centre nou, vaig sentir que els “fallava” posant-me de baixa. Ells no em coneixien, no sabien el meu grau de responsabilitat envers el treball i podien pensar vés a saber què. Recordo que estant de baixa, treballava des de casa, sempre estava a l’ordinador fent cursets, etc., i vaig donar moltes i moltes explicacions i justificacions del meu estat, quan en realitat, quan una treballadora està embarassada o té un embaràs de risc, té una sèrie de drets i no és necessari que es mati donant explicacions ni demostrant la seva valia professional.

Em vaig passar gairebé tot l’embaràs amb ansietat i angoixa laboral, rebent cartes de la seguretat social que deien que volien avaluar el meu estat de salut i, principalment, patint pel tema de la placenta, anant sempre amb cura perquè no es produís cap sagnat.

A mi m’hagués agradat anar a natació per embarassades, a classes de yoga... Però pel tema del repòs, al final només vaig poder assistir a les classes pre-part. És clar que van ser circumstàncies alienes a mi i, allò que és aliè, no ho podem controlar perquè no depèn de nosaltres però, inevitablement, el meu fill i jo vam estar nou mesos connectats físicament i, per tant, ell també percebia aquella angoixa. Això es va convertir en una barrera que es va quedar impregnada en mi i em feia sentir certa culpabilitat.

Crec que la meva experiència juntament amb la d’altres dones ha de servir per reconèixer la gran importància que té per mare i fill passar un embaràs tranquil. Són uns mesos molt bonics i cal que també es visquin amb serenitat.


5) T'has ajudat d'alguna teràpia complementària en algun moment? Com ha sigut l'experiència?
Com he explicat, l’adaptació a la nova situació va ser complicada, amb molts sentiments trobats. Per una banda, sentia un amor infinit, incondicional, un amor únic cap al meu fill; per altra banda, hi havia molts moments en els quals em sentia superada, no sabia com aconseguir que el meu fill es sentís segur i es calmés.

I va ser llavors quan vaig tenir la idea de contactar amb la Mariona i explicar-li la nostra situació, amb la intenció que m’aconsellés sobre alguna teràpia alternativa. I va ser una gran idea. Em va escoltar i em va proposar començar a treballar amb essències florals i amb el Massatge Infantil.

Les essències florals ens les vam prendre tant l’Asier com jo, i de seguida vam començar a notar canvis. Després de 2 mesos, vam aconseguir grans avenços. Jo em sentia més enèrgica, positiva, alegre i amb bones sensacions, i més serena. Pel que fa al meu fill, va començar a fer unes tomes més tranquil·les, a dormir en altres espais que no fossin sempre els meus braços, a adorar l’hora del passeig, del bany, a plorar menys, etc. Les essències juntament amb la constància, la paciència i la força de voluntat han aconseguit situar-nos en el nostre punt d’equilibri i calma.

El Massatge Infantil també és una gran eina. La Mariona ens va fer un taller fantàstic a la meva parella i a mi, juntament amb l’Asier. Nosaltres ens vam desplaçar a Reus i estàvem preocupats perquè crèiem que el nostre fill no aguantaria tantes hores de taller. Però tot va sortir genial. La Mariona ens va permetre adaptar-nos a les necessitats del nostre fill i vam anar avançant segons aquestes. Vam aprendre tots i cadascun dels moviments del massatge, vam parlar, vam meditar, fins i tot l’Asier es va adormir una estoneta! El massatge és fantàstic per reforçar el vincle amb el nostre fill, per això és important dedicar-hi una estona diària.

Tant la meva parella com jo estem molt satisfets d’haver-nos deixat fluir amb els consells de la Mariona. I, personalment, jo estic molt agraïda, ja que la seva implicació des de la perspectiva de mare i dona va ser màxima i, durant la teràpia, sempre m’enviava un gran recolzament i molta energia positiva.


6) La teva "estona de CEL" de la setmana?
Actualment (i afortunadament), són moltes les estones de cel que vivim cada dia: el dolç i alegre despertar de l’Asier, els seus somriures ensordidors que m’encanten, o el moment del bany, que és una bogeria, acabem tots plens d’aigua! No en canviaria cap per res del món.

Però si he d’escollir, em decanto per l’hora de natació per nadons que compartim amb l’Asier el seu pare i jo, cada setmana. És magnífic poder veure com el nostre fill va sentint-se més segur a l’aigua i, sobretot, el simple fet de passar una bonica, dolça i divertida estona els tres, com a família, ja val milions. Tant de bo ho puguem fer molts anys més!


7) Parla'm de la teva parella: Quin paper té en la criança?
El paper de la meva parella és fonamental. Des del primer moment, va viure l’embaràs amb il·lusió i involucrant-se tal com cal. El dia del part, recordo com m’agafava la mà i em donava forces parlant-me a cau d’orella. I un cop l’Asier va ser amb nosaltres, es va implicar com a pare, en tots els sentits.

Els primers mesos de l’Asier van ser durs i, en conseqüència, el cansament ens passava factura tant a la meva parella (el Josep) com a mi. Però ens vam compenetrar força bé, fins al punt que quan el Josep va tornar a la feina, el trobava a faltar molt. Vam passar nits infinites sense dormir, amb l’Asier en braços plora que plora, caminant passadís amunt, passadís avall. Però tot passa i tot canvia, ho vam superar junts, i tots els canvis i situacions complicades que es superen, et fan més fort. Tant un com l’altre, sentim que hem sortit enfortits i units, i seguim aprenent i treballant en equip dia a dia.

Participem els dos moltíssim en la criança del nostre fill. Cadascú fa allò que se li dóna millor, però intentem menjar tots junts sempre que es pot, el banyem junts, etc., és a dir, intentem fer la majoria de coses en família. Quan un dels dos necessita un temps per a l’assumpte que sigui, sabem que podem marxar sense patir, ja que tant l’un com l’altre tindrà cura del nostre fill estupendament.

Per arribar al punt que estem ara, hem necessitat temps, comunicació, discussions i reconciliacions, aprenentatges i desaprenentatges, errors, encerts i, sobretot, deixar fer. Però quan s’hi arriba, aquesta confiança no té preu, i proporciona molta tranquil·litat.


8) En quin moment vital et trobes? I Quines són les teves prioritats?
Avui per avui, em sento enèrgica, positiva i agraïda amb la vida pel regal que ens ha donat. En aquest moment present, la meva prioritat és el meu fill. Penso que l’Asier només serà nadó un cop a la vida i que no em vull perdre res. Vull veure com somriu, com plora, com diu les seves primeres paraules, com juga, com camina, com es sorprèn, etc. És un nen molt actiu i curiós, inesgotable, rialler i simpàtic. Vull seguir descobrint més qualitats en ell i vull ser al seu costat, acompanyar-lo de la mà en tots aquests passos que va fent cada dia.

Malauradament, la llei només ens dóna un permís de baixa maternal de 16 setmanes, que no són ni 4 mesos, com si després d’aquest mes, mare i nadó estiguessin preparats per separar-se...
Personalment, crec que hauríem d’aprendre de països con Suècia i Noruega, on la baixa maternal i paternal és més equitativa i llarga. I ni parlar-ne de les dificultats que trobem, un cop ens incorporem a la feina, per conciliar vida laboral i familiar... Crec que s’haurien de revisar alguns drets si no volem que les dones cada cop es pensin més el tema de tenir fills.

9) Cap a on encamines els teus passos?
Estic en un moment de canvis. En primer lloc, vinc d’uns mesos d’adaptació a una nova vida, unes noves rutines i aprenentatges diaris amb l’arribada del nostre petit príncep. En segon lloc, tinc oberts nous camins que em donen esperança, equilibri i energia positiva en tots els àmbits principals de la meva vida, com a dona i com a mare.

Mai és tard per aprendre. I jo he après a prioritzar i a connectar-me en mi mateixa, en les meves emocions, deixant de banda les preocupacions per ser aquella persona que esperen els altres. Vull seguir aprenent, seguint aquesta línia, doncs no podem oblidar que la nostra vida la creem nosaltres mateixos, amb les nostres decisions.

10) Pregunta lliure per parlar-nos del que t'inspira, per alguna confessió o per algun missatge especial.
No sóc una mare experta ni molt menys. Sóc novell, però considero que he passat uns mesos molt intensos que m’han permès adquirir grans aprenentatges i, des de la meva humil experiència, voldria donar alguns consells a aquelles mares que es sentin identificades amb alguna de les coses que explico.

En primer lloc i referent a l’alletament matern. Està clar que donar el pit al nostre fill és el millor que podem fer, és l’aliment més natural i ideal per als nostres nadons i, a més, és una sensació única un cop ja ho tenim per mà. Però, de vegades, pel motiu que sigui, aquest fet no es pot donar. TRANQUIL·LA, NO PASSA RES! En el meu cas, per exemple, fabricava poqueta llet, i només li vaig poder donar el pit a l’Asier 3 mesos. Vaig rebre tal pressió per part de persones de certs camps que pensen que ha de ser pit sí o sí, que no sé quants d’artefactes vaig usar per incrementar la fabricació de llet, a part del sentiment de culpa i estrès que et fan sentir. Com em va dir la Mariona: “més val un biberó tranquil que un pit nerviós”, i és que la millor decisió serà la que prengui la mare d’acord amb allò que proporcioni major serenitat i gaudi a ella i el seu fill.

En segon lloc, recomano tots els pares i mares que practiquin el porteig. Nosaltres ho vam fer en l’Asier i, d’aquesta forma, es va anar acostumant i guanyant seguretat i calma en els passeigs. A més, també és una bona forma de reforçar el vincle del fill amb la mare i amb el pare, i és fantàstic sentir el teu fill tan prop i veure’l com va gaudint del passeig i fent el curiós.

En tercer lloc, també aconsello totes les famílies que inverteixin almenys una estoneta diària per fer un massatge al seu nadó. Ja he explicat abans l’interessant que ha estat per nosaltres assistir al taller de massatge infantil que ens va fer la Mariona.

En conclusió, el que m’agradaria transmetre a totes aquelles persones que em llegiu és que, si us plau, deixem anar els patrons de criança que la societat considera correctes: “deixa’l plorar que ja s’adormirà”, “porta’l amb el cotxet que si no es malcria”, “no el giteu amb vosaltres que es malacostuma”, “no l’agafis al braç que sempre hi voldrà estar”, i tants altres...

Donar amor no és malcriar! Somriem als nostres fills, mostrem-los paciència i alegria, parlem-los dolçament, acaronem-los amb amor i, sobretot, fem allò que ens digui el nostre instint maternal, perquè serà el millor. Es pot escoltar els demés, però no vulguem fer cas de tot el que ens diuen. D’aquesta forma, els nostres fills es sentiran més segurs al nostre costat.

Després de la meva experiència, de tots els nervis que vaig passar els primers mesos del meu fill, aquest s’ha convertit en el meu mantra. I sóc molt més feliç!