Una estona de CEL amb Laia Nebot - Enrevista #espaimares

Creieu en les sincronicitats? Jo us diré que si.

La meva història amb la Laia és d'aquelles que de ben segur us ressonarà perquè algun cop o altre n'haureu viscuda alguna de similar on les sincronicitats i les casualitats són la base d'aquella relació.

La Laia i jo vam estudiar a la mateixa escola des de ben petites i també vam compartir anys d'estudis universitaris. Però sigui pel motiu que sigui, els nostres camins no es van creuar fins fa gairebé un any i ben poc. A banda de compartir el nostre camí acadèmic, la vida ens va posar a una persona en comú d'una manera un tant especial per mi: la seva parella i pare del Martí, el Joan.
El Joan va ser company meu de feina durant uns quants anys en la mateixa empresa que treballàvem, però no havíem tingut l'ocasió de treballar en la mateixa oficina, fins el dia que va arribar la meva decisió d'emprendre el meu camí professional fora de l'empresa i deixar el meu lloc a alguna altra persona.
Veureu, explicant-vos com va anar la història, avui compartiré amb vosaltres un aspecte que fins ara no l'havia compartit amb ningú, però crec que l'ocasió es mereix que ho faci:
Quan vaig decidir prendre la decisió de fer el pas fora de l'empresa professionalment, es van generar dins meu una sèrie de sentiments molt contradictoris: per un costat estimava molt tot el que havia estat construint amb esforç, amor i dedicació, però per l'altre hi havia una veu en el meu interior que em deia que ja havia arribat el moment i que em tocava ser valenta. Així que un cop presa la decisió, vaig estar dues setmanes sense comunicar-ho a ningú i em vaig fer la promesa a mi mateixa que ho comunicaria quan jo sentís que m'hagués pogut despedir interiorment de tot el que em vinculava en aquell espai i a les persones que hi formaven part. Un cop vaig sentir que ho havia fet desde la tranquil·litat i la serenor de tancar aquella etapa amb mi mateixa, em vaig quedar amb una gran pau interna i va ser quan vaig demanar al "cel" que aquella cadira que tants moments bons i ( d'altres potser no tant), però que tant m'havien ensenyat durant els últims 9 anys pogués ser per una bona persona, que realment la gaudís i jo pogués marxar amb la sensació de deixar tot els meus records en bones mans. I va ser llavors, quan d'un dia per l'altre va aparèixer el Joan, rialler, amable, proper i amb unes ganes i entusiasme que desprenien una llum especial. Només veure'l entrar per la porta del meu despatx, vaig saber que la meva petició havia sigut escoltada per algú i em vaig sentir a gust deixant els meus anys a les seves mans. Gràcies Joan.

Crec que va ser a partir d'aquell moment quan la vida va decidir que la Laia aparegués al meu camí i d'una forma també molt especial:
Ja era la seva recta final del seu embaràs quan junt al Joan venien a la farmàcia per agafar algunes coses que necessitaven ells dos i parlàvem de les possibilitats que ens oferia la medicina complementària, i de com esperàvem que fossin els nostres nadons ( perquè també vam viure paral·lelament els nostres embarassos). Curiós oi?
Doncs si, gràcies a les nostres maternitats, vaig tindre la sort de poder tindre a la Laia, el Joan i al petit Martí com alumnes d'un dels Tallers de Massatge Infantil que vaig impartir. Allí és on vaig tindre l'ocasió de conèixer a la Laia de ben a prop: Una noia propera, afectuosa, amable, respectuosa, sensible, amb un amor immens cap al seu fill i la seva parella, i molt bona cuinera ( ens va portar un brownie i unes magdalenes que encara recordo l'olor que desprenien i lo boníssims que estàven!).
Durant tota la durada del curs em van fer sentir molt acollida en tot moment. Són una famíla molt maca per fora i per dins.

I si us sembla que les sincronicitats ja en són moltes, us compartiré l'última que per a mi té un pes molt especial, i més el dia d'avui, que just fa sis mesos que el meu pare ens va deixar.
Doncs la vida, guardant el paral·lelisme que des de ben petites ens ha decidit regalar, també ho ha fet emportant-se als nostres pares de ben joves i ensenyant-nos a viure connectades al record de les persones que més ens havíem estimat.

Laia encara puc recordar amb nitidesa el dia que vas arribar amb el llibre de la "Petita guia per ser feliç" de Anna Quindlen amb un tímid somriure i em vas dir: "A mi me'l va regalar la meva tieta que també va ser un pilar a la meva vida quan el meu pare se'n va anar i em va ajudar molt. És curt però si te'l llegeixes amb profunditat crec que t'agradarà molt i t'ajudarà."
I així va ser, llegir les seves paraules em va traslladar a molts instants de la meva vida i a molts d'altres viscuts amb el meu pare, però també em va traslladar a la bondat que hi ha en tu i en lo afortunada que em vaig sentir de que la vida m'hagués donat l'oportunitat de conèixe't de ben a prop Laia.

Gràcies per aparèixer a la meva vida en el moment i en el lloc indicat.

Per despedir-me de vosaltres i deixar-vos amb la seva entrevista més tant especial que la Laia ha concedit a Estones de CEL, us deixo unes paraules del llibre que ella em va deixar i us les dedico a tots vosaltres, però en especial a ella, al seu pare i al meu: Que des de allà on siguin estic segura que estaran feliços de saber que els nostres camins s'han creuat.

Els vaig dir el següent: “Contempla les liles que hi ha al bosc. Mira el borrissol que cobreix l’orella d’un bebè. Posa’t a llegir al jardí mentre el sol et pica a la cara. Aprèn a ser feliç. I pensa en la vida com en una malaltia terminal, perquè si ho fas així, la viuràs amb molta més alegria i passió, tal com s’hauria de viure”…

Un petó inmens per tu Laia,

ENTREVISTA:

Que ha suposat per tu l’experiència de ser mare?

Em costa trobar les paraules exactes , els sentiments són tan forts i intensos, tan diferents al que havia viscut fins ara, que només puc dir que l’experiència és de plenitut total. Des del primer moment que vam saber que l’esperavem tot va canviar. No podré oblidar mai els primers segons de la seva vida, quan me’l van posar sobre el pit i vaig poder notar aquella coseta petita i calentona i plena de vida que haviem fet nosaltres. És l’experiència més meravellosa que he viscut , però no tan sols aquell instant, des de llavors cada dia és especial i únic. Tenir al Martí fa que cada dia prengui sentit. Per mi la maternitat és serenitat, puresa, estimar de forma incondicional,  donar sense esperar res a canvi, disfrutar de petites coses que abans no sabia que podien omplir tan

Que t’ha ensenyat i t’ensenya dia a dia el Martí?

El Martí ha canviat la meva vida, m’ha canviat a mi. Ha tret el millor de mi, m’ha fet millor persona. Pot semblar molt tòpic però ha estat així. Sempre havia cregut que la paciència no era una de les meves virtuts però amb ell tinc tota la paciència del món, ha estat una sorpresa molt agradable veure aquest canvi en mi. És realment sorprenent veure com una coseta tan petita pot fer-te sentir tan gran. Al seu costat cada dia aprenc alguna cosa nova, per petita que pugui semblar. M’ha ensenyat a valorar les petites coses de la vida: un somriure dels seus, una mirada dolça, una migdiada al seu costat, com arruga el front amb cara de concentració quan mira d’agafar una petita engruna de pa, una caricia seva a la meva esquena mentres li dono el pit…….. ell ha fet que valori petits moments que abans no sabia que podien omplir tan. Ha fet que la vida prengui un sentit molt més ple.

M’ha ensenyat a estimar sense esperar res a canvi, a sentir tan d’amor dins el pit que pensava que no m’hi cabria. M’ha ensenyat i m’ensenya que la vida no són coses materials, són moments al costat de la gent que estimes. És curiós que una coseta tan petita hagi d’arribar a la teva vida per què paris i t’adonis de tot això, que valoris coses que abans no t’imaginaves que existien.

Que ha sigut per tu el més difícil de la maternitat?

Tan sols en puc dir una, per què la resta són tot coses boniques i especials que m’han canviat la vida positivament. El més difícil en el nostre cas ha estat la falta de son, en relació directa amb el cansament que això comporta. No s’ha de restar importància a aquest factor, ja que no dormir i el cansament que això ocasiona passen factura al cap de tants mesos. I és el nostre cas. Per ell ho fas i ho faries tot, però el cos té un límit i la falta constant de son fa que la teva energia durant el dia no sigui la que voldries. El Martí és un nen que ens ha posat les coses molt fàcils, és tranquil i molt bon nen, sempre està content i rialler però li costa conciliar el son i durant la  nit es desperta moltes vegades. Algunes nits són millors que altres, però aquest és un tema difícil i anem més cansats del que ja es va quan es té una criatura per què anem molt faltats de son. Tot i que sembla que les coses estan millorant des de fa uns diez. Per nosaltres una petita millora ja representa molt i sembla que està sent així.

Com et vas preparar per a l’embaràs i durant l’embaràs?

Abans de quedar-me embarassada ja menjava de forma molt saludable i feia esport diàriament (natació, aquagim i speening), no bevia alcohol ( tret d’alguna copeta de vi alguna vegada sopant, però no massa sovint) i no fumava, així que vaig continuar amb aquests hàbits saludables i em vaig prendre àcid fòlic.  No vaig fer res més en especial abans. I durant l’embaràs vaig continuar, i encara amb més cura, menjant tan saludablement com podia i no tastava l’alcohol. Vaig continuar amb la natació, vaig deixar l’aquagim ja al principi de l’embaràs i l’speening quan estava de quasi cinc mesos. Anava a caminar per la platja i anava caminant a tots els llocs. Els últims quatre mesos vaig començar ioga per embarassades, activitat que em va anar molt i molt bé, m’ajudava a relaxar-me i donava  molt de benestar al meu cos, m’ajudava a dormir molt millor a les nits. Paral·lelament assistia a classes pre part on a part de trobar-me amb futures mares que estaven en la mateixa situació que jo i podiem compartir experiències, feiem exercicis que ens servien per preparar el cos pel moment de part. I per últim vaig anar a una fisioterapeuta especialitzada en la zona perineal per tal de fer exercicis concrets pel moment del part evitar una episiotomia (que van donar el seu resultat positiu ja que no em van haver de posar cap punt). Em vaig dedicar a mi i al fillet que estava a punt d’arribar, gaudint de cada moment i de cada sensació durant aquells 9 mesos, dormint tan com podia, passejant, preparant la seva arribada i imaginant com seria ell i la nostra vida amb ell. Van ser 9 mesos que no oblidaré mai, els recordo i m’entendreixo.

T’has ajudat d’alguna terapia complementaria?

Les últimes setmanes de l’embaràs i en el moment del part em vaig estar prenent homeopatia, una part era per reforçar el sistema inmunitari del nadó i evitar bronquitis futures i les últimes per ajudar a la dilatació en el moment del part.

Quan el Martí tenia 6 mesos vam assistir al curs de massatges infantils que ens va fer la Mariona, i grata experiència. Era una estona a la setmana que els tres compartiem junts i dedicavem exclusivament al petit, vam aprendre molt d’aquella experiència i no tan sols a fer massatges, sino a relaxar-nos junts i a interactuar a tots els nivells amb el nostre fill.

I des de fa unes setmanes hem començat teràpia amb flors de Bach amb la Mariona, per tractar el tema que he comentat abans: que el Martí no dorm amb regularitat i es desperta constantment a les nits (té un neguit que ens preocupa, necessitem ajudar-lo a relaxar-se i descansar com cal, pel seu bé i pel nostre). Aquest tema ens estava afectant de forma preocupant, a tots tres. Ell no dormia i no descansava com han de fer els nadons i nosaltres estavem al límit del cansament, feia masses mesos que no dormiem més de 3 hores seguides  (algunes nits es despertava 10 o 12 vegades) i vam voler buscar ajuda, pel bé de tots tres. Tots dos erem força escèptics, sobretot la meva parella, però la realitat és que des de que li estem donant les flors el Martí ha canviat, les nits són molt diferents. El canvi està sent lent, però l’estem notant i estem infinitament contents. Per nosaltres un petit canvi en la seva rutina del son ja significa molt i creiem que ha estat a partir del que hem començat amb la Mariona, gràcies a les flors i a ella.

La teva “estona de cel” de la setmana?

Per mi una “estoneta de cel” és aquella en que estem els tres junts jugant, sentint la rialla del Martí sense parar, damunt el nostre llit o estirats al terra de la seva habitació, qualsevol lloc és bo per improvitzar un atac de pessigolles o qualsevol altre joc que faci que els seus ullets s’iluminin i no pari de riure.

Parla’m de la teva parella: quin paper té en la criança

Sento que sóc molt afortunada de tenir la parella que tinc i que el Martí tingui el pare que té. La maternitat/paternitat fa que molt moments dubtis de si ho estàs fent bé, de si estàs prenent la millor decisió, de si t’estàs equivocant…. Tenir una persona que camina al teu costat i que et recolza i amb qui pots confiar amb els ulls tancats és molt important i aquest és el meu cas. Ell sempre hi és, passi el que passi. Hi ha moments difícils, sobretot per aquesta falta de son que portem acumulada des de fa 9 mesos i mig i és molt important que la parella es mantingui unida, per què el nadó ho percep tot.

Amb el naixement del Martí vam prendre la decisió de que jo agafés excedència, fins que el Martí tingués 13 mesos, per tal de poder gaudir al 100% de cada moment al seu costat. Per aquest motiu qui passa més temps amb el petit sóc jo, però això no treu que els moments que comparteixen ells dos junts siguin realment especials. El Martí ja somriu quan sent la porta i sap que el seu pare arriba de treballar. Per mi ell és el millor pare que el Martí pot tenir. Veure’ls jugar junts o mirar com es queden adormits un al costat de l’altre és quelcom que no té preu. L’educació d’un fill no és una tasca fàcil, hi ha moments complicats i s’han de prendre moltes decisions i em sento relament plena de saber que sempre ho fem conjuntament, posant els nostres punts de vista sobre la taula i intentant prendre la millor decisió.

En quin moment vital et trobes? I quines són les tevés prioritats?

Em trobo en el moment més dolç de la meva vida, amb diferència. Em sento plena, serena, còmode, feliç. La meva prioritat és molt clara: és la felicitat i benestar de la familia que hem format, la meva prioritat sense cap dubte és el Martí! Allò que abans prioritzaves pensant que era tan important ara ja no té cap importància. Ni una nòmina més alta, ni una casa més gran, ni un cotxe més potent……res de tot aixòimporta. Ara la prioritat és la salut dels meus i després d’això la felicitat que poguem compartir junts. Són coses que no es paguen amb diners. Tinc molt clar que en una balança, el material no té pes en contra el temps que pugui passar i gaudir amb el meu fill i la meva parella.

Cap a on encamines els teus passos?

Els meus passos tenen una direcció molt concreta i definida: la meva familia. Ser mare i gaudir de la meva parella i el meu fill tan intensament com fins ara. Aprenent cada dia alguna cosa nova al seu costat. Intentar que la felicitat no sigui una estació d’arribada, sino una manera de viatjar

Pregunta lliure per parlar-nos del que t’inspira, per alguna confessió o per algún missatge especial

L’embaràs, el part, la maternitat, el dia a dia al costat del Martí… m’han fet descobrir sensacions que m’han fet emocionar, que m’han fet despertar sentiments màgics. Una de les coses més boniques ha estat la lactància materna. Quan em vaig quedar embarassada tenia clar que li volia donar el pit al meu fill, però no em podia imaginar que fos una experiència tan enriquidora, i en tots els sentits. Per mi va ser un repte personal, el primer mes i mig va ser molt dur (esquerdes, molta quantitat de llet, dolor...), era fàcil haver tirat la tovallola. Però vaig tenir la gran sort d’anar a parar a les manes de la Nuria, infermera del grup d’alletament del CAP, que em va ajudar a tirar endavant amb la lactància tot i els entrebancs inicials. Vaig ser perseverant i amb paciència (aquella que no sabia que tenia i que es veu que en tenia més de la que creia) he estat donant el pit al Martí tots aquests mesos, de fet, encara li dono i vull que així segueixi sent. Sé que és bo per ell, és bo pels dos. I la sensació de benestar que sento en aquell moment no es pot comparar a res, és un moment especial i únic que no puc comparar a res. És el nostre moment.

M’ha enriquit tan l’experiència que em vaig fer donant de llet al Banc de Llet Materna, per mi poder compartir això amb nadons que ho  necessiten  m’ha fet sentir millor persona, ha estat 100% gratificant.

Per últim volia donar-te les gràcies Mariona. Gràcies per haver aparegut a la meva vida –a les nostres vides- de la forma que ho has fet. A poquet a poquet però de forma tan intensa. Les casualitats no existeixen, tot té un per què, i tu i jo tenim el nostre.

Al llarg de la vida et trobes molts tipus de persones. Algunes que passaran els anys i no recordaràs mai més; altres que per més anys que passin no oblidaràs mai. Tu Mariona, ets d’aquestes últimes per mi.

Hi ha persones que sumen, que són com bombetes de 30.000 whats, que transmeten alegria, entusiasme, optimisme, honestedat, serenitat, transparència, confiança, aquestes persones brutals que a vegades tenim la sort de conèixer. Tu ets una d’aquestes persones, una bombeta de 30.000 whats. Gràcies per acompanyar-me en aquesta aventura i ajudar-nos a trobar el camí. Gràcies de tot cor.